Els paisatges sempre hi són. Poden canviar, transformar-se, evolucionar però mai desapareixen, semblen eterns com els arbres de fulla perenne. Hi ha paisatges naturals, aquells que trobem al camp, a la platja o a la muntanya. Però també n’hi ha d’urbans, on l’home hi ha tingut un gran protagonisme. Tant uns com altres poden ser idíl.lics - descoberts en períodes estivals o escapades de cap de setmana- o quotidians –que ens envolten en el nostre dia a dia-.
I tots ells són com grans aparadors carregats de tresors que ens criden l’atenció. L’únic problema és que no hi ha cap dependenta que ens els pugui vendre, embolicar i posar-ho en una bossa per gaudir-ne a casa. I, és clar, l’única opció que tenim és capturar el paisatge en una foto o comprant una postal made in China –perquè avui dia tot està fet a la Xina- que ens permeti recordar aquell paisatge que tant ens ha seduit.
Les arquitectes Marta S Blanco i Pepa Morán però, han decidit que no n’hi ha prou amb una foto o una postal. Els paisatges naturals o urbans també els podem tenir a casa amb un altre format. Per què no, en forma de joia ?
De fet, la paraula “joia” té més d’un significat, pot ser una peça feta amb un metall preciós o qualsevol cosa extraordinària. I de “coses extraordinàries” n’hi havia i moltes a la primera edició d’“Un mos de paisatge”. En aquest certamen amb un jurat format per l’arquitecte i cap de Servei del Parc de Collserola Josep Mascaró, el joier i professor Carles Codina, la biòloga i paisatgista Anna Zahonero, l’artista Elvira López del Prado i l’ingenier agrònom i paisatgista Martí Franch. Hi han participat una vintena de joiers, arquitectes, paisatgistes, artistes i creadors que han mossegat fragments del paisatge per convertir-lo en joies (coses extraordinàries), algunes, fins i tot, amb data de caducitat.
És el cas d’un dels projectes premiats pel jurat en aquesta edició. Es tracta de “Platanápolis”, un conjunt d’arracades i fermalls fets únicament amb les fulles i les llavors dels plataners que habiten a grans ciutats com Barcelona. L’autora del projecte, l’arquitecta Lucía Vecchi, ha tranformat un fruit sec i inert en un objecte preciós de durada limitada, com ella ha explicat: -“les meves joies tenen la durada efímera d’una flor del camp que et poses al cap i dura una tarda”-.
Aquest projecte com altres dels presentats al certamen tenien un denominador comú: l’usuari els pot fer servir, se’ls pot posar al braç, al coll o a les orelles. Hi havia braçalets, collarets, penjolls … alguns cridaven l’atenció per la seva dificultat tècnica com el projecte “Còdols”, guanyador del premi al públic-, format per un conjunt de braçalets fets –tal com el seu nom indica- amb còdols de diferents mides erosionats pel temps i convertits en braçalets amb un cop sec del present al seu nucli.El cop d’una premsa hidràulica.
Altres “joies” del “Mos de Paisatge” que han captivat el jurat han estat peces gens preciosistes, sense cap mena d’utilitat aparent, fetes sense cap tècnica però realment agosarades i carregades de força pel seu original procés de creació. Vindrien a ser objectes que un nen petit hauria descobert en un paisatge i hauria guardat a la seva capsa dels tresors. Qui no n’ha tingut mai una ?
És el cas de “Tobby”, que va obtenir el gran premi del jurat. La seva autora, l’artista de Badajoz Mari Carmen Mahedero, va passejar quatre fils blancs pels paisatges que l’envolten en el seu dia a dia com si fossin la seva mascota. El gran valor d’aquesta peça són els records que han quedat atrapats en els fils, la interacció de l’artista amb la gent que formaven part d’aquell paisatge urbà, els comentaris dels amics,dels visitants de la seva pàgina web, que van seguir durant quatre mesos l’evolució de “Tobby” entre el paisatge de Poble Nou.
L’entrega de premis es va fer en un paisatge d’aquells naturals i idíl.lics, eterns: el parc de Collserola. Allà hi havia els participants del certamen i una trentena de curiosos, tots amb un somriure d’orella a orella, entre copes de cava i Ginger Ale i pastissets casolans ben dolços. Tot un Mos de paisatge.
Núria Casals
I tots ells són com grans aparadors carregats de tresors que ens criden l’atenció. L’únic problema és que no hi ha cap dependenta que ens els pugui vendre, embolicar i posar-ho en una bossa per gaudir-ne a casa. I, és clar, l’única opció que tenim és capturar el paisatge en una foto o comprant una postal made in China –perquè avui dia tot està fet a la Xina- que ens permeti recordar aquell paisatge que tant ens ha seduit.
Les arquitectes Marta S Blanco i Pepa Morán però, han decidit que no n’hi ha prou amb una foto o una postal. Els paisatges naturals o urbans també els podem tenir a casa amb un altre format. Per què no, en forma de joia ?
De fet, la paraula “joia” té més d’un significat, pot ser una peça feta amb un metall preciós o qualsevol cosa extraordinària. I de “coses extraordinàries” n’hi havia i moltes a la primera edició d’“Un mos de paisatge”. En aquest certamen amb un jurat format per l’arquitecte i cap de Servei del Parc de Collserola Josep Mascaró, el joier i professor Carles Codina, la biòloga i paisatgista Anna Zahonero, l’artista Elvira López del Prado i l’ingenier agrònom i paisatgista Martí Franch. Hi han participat una vintena de joiers, arquitectes, paisatgistes, artistes i creadors que han mossegat fragments del paisatge per convertir-lo en joies (coses extraordinàries), algunes, fins i tot, amb data de caducitat.
És el cas d’un dels projectes premiats pel jurat en aquesta edició. Es tracta de “Platanápolis”, un conjunt d’arracades i fermalls fets únicament amb les fulles i les llavors dels plataners que habiten a grans ciutats com Barcelona. L’autora del projecte, l’arquitecta Lucía Vecchi, ha tranformat un fruit sec i inert en un objecte preciós de durada limitada, com ella ha explicat: -“les meves joies tenen la durada efímera d’una flor del camp que et poses al cap i dura una tarda”-.
Aquest projecte com altres dels presentats al certamen tenien un denominador comú: l’usuari els pot fer servir, se’ls pot posar al braç, al coll o a les orelles. Hi havia braçalets, collarets, penjolls … alguns cridaven l’atenció per la seva dificultat tècnica com el projecte “Còdols”, guanyador del premi al públic-, format per un conjunt de braçalets fets –tal com el seu nom indica- amb còdols de diferents mides erosionats pel temps i convertits en braçalets amb un cop sec del present al seu nucli.El cop d’una premsa hidràulica.
Altres “joies” del “Mos de Paisatge” que han captivat el jurat han estat peces gens preciosistes, sense cap mena d’utilitat aparent, fetes sense cap tècnica però realment agosarades i carregades de força pel seu original procés de creació. Vindrien a ser objectes que un nen petit hauria descobert en un paisatge i hauria guardat a la seva capsa dels tresors. Qui no n’ha tingut mai una ?
És el cas de “Tobby”, que va obtenir el gran premi del jurat. La seva autora, l’artista de Badajoz Mari Carmen Mahedero, va passejar quatre fils blancs pels paisatges que l’envolten en el seu dia a dia com si fossin la seva mascota. El gran valor d’aquesta peça són els records que han quedat atrapats en els fils, la interacció de l’artista amb la gent que formaven part d’aquell paisatge urbà, els comentaris dels amics,dels visitants de la seva pàgina web, que van seguir durant quatre mesos l’evolució de “Tobby” entre el paisatge de Poble Nou.
L’entrega de premis es va fer en un paisatge d’aquells naturals i idíl.lics, eterns: el parc de Collserola. Allà hi havia els participants del certamen i una trentena de curiosos, tots amb un somriure d’orella a orella, entre copes de cava i Ginger Ale i pastissets casolans ben dolços. Tot un Mos de paisatge.
Núria Casals
2001 una odisea en el espacio.
